Visitem l’ecomusèu Çò de Joanchiquet

L’ecomusèu Çò de Joanchiquet és un conjunt arquitectònic que data del segle XVI i es troba situat a Vilamòs. Durant deu generacions va pertànyer a la família Aunós, de posició acomodada, que habitaren el caseriu fins la dècada de 1960.

La casa és el museu d’allò que va ser la vida quotidiana a l’Aran fins mitjan de segle XX. Entre els seus murs hi ha representades les particularitats dels quefers tradicionals de la vall. És un clar model de casa aranesa, la mateixa que va ser l’eix de la vida social, econòmica i política. Vilamòs, el poble que l’acull, va ser el primer nucli urbà fundat a l’Aran.

S’hi troba un conjunt tradicional d’edificacions, integrat per la casa principal i immobles auxiliars, distribuït al voltant d’un pati interior espaiós… representa un prototip de casa tradicional aranesa anomenada “auviatge”, en el que s’hi troba també un hort (casau) i un petit camp de fruiters (vergèr).

La residència dels senyors és una construcció austera de tres plantes, que fou reformada en profunditat al segle XIX.

La gran cuina era la peça millor il·luminada i més càlida, on la familia passava la major part de les seves hores i s’organitzaven trobades amb altres persones, a més de servir com dormitori pels avis o pels seus membres malalts.

En el pastador hi feien pa i la bugada, i també el menjar dels porcs.

A la sala d’estar, antic rebost reformat al segle XIX, rebien les visites i s’hi celebraven festes.

El rebost, amb recipients adequats pels diferents tipus d’aliments (botes de vi, tines de fang per l’oli i la sal, formatgeres de fusta, etc.)…

I les habitacions del primer pis, amb les diferents assignacions, que anaven associades a la diferent condició social: la de l’hereu, la dels cavalèrs o fills solters, del capellà, dels criats…

Totes aquestes peces conserven interessant mobiliari i menatge de l’època, segles XVIII-XX.

La llar tradicional aranesa és de pedra i fusta. Utilitza la pissarra negra a les seves teulades, encara que a la vall de Toran encara se’n conserven algunes de palla. El sillar de granit era pels murs de les cases d’alcúrnia, i la mamposteria per la resta. Per les portes i postigos acostumava a utilitzar-se la fusta de pi, reforçada per herratges forts, fosos a les mateixes ferreries d’on sortien els balaustres de ferro que tanquen els balcons, sovint esboçant formes de blat de moro o llampec. Portes endins, l’estança principal era la cuina, ampla i ben càlida, on la familia passava la major part de les seves estones en comú.

Una casa, totes les cases. L’ecomusèu Çò de Joanchiquet, parlant en termes d’espai, i a pesar de les dificultats econòmiques, tradicionalment es vivia a la Val d’Aran de manera folgada.

Pot ser unbon exemple per comprendre les singularitats de la vida a la vall, sobretot perquè és un model perfecte de residència familiar en aquesta zona pirinenca. Encara que pertanyia a una família d’un relatiu bon passar econòmic (ja que no totes les famílies araneses habitaven aquest tipus de cases), les qualitats de l’immole i els detalls tan ben conservats del seu interior, van protar al Conselh Generau dera Val d’Aran a incorporar-lo, l’any 1997, a la seva petita cadena de museus com a paradigma de les llars locals, amb l’objectiu de servar un dels millors exemplars d’un espai familiar que s’ha anat esvanint amb la progressiva transformació de la societat aranesa.

El primer propietari conegut de la casa Joanchiquet va ser Juan Aunòs veí de Vilamòs, que hi va viure durant la segona meitat del segle XVI. El succeïren deu generacions de la mateix afamília, que van anar prenent possessió de l’habitatge de forma ininterrompuda.

La darrera descendent de la nissaga viu, actualment, a la vila de Bossòst. Els Aunòs, que eren pagesos ben acomodats, van tenir sempre una posició preeminent, tant pel que fa a l’aspecte social com a l’econòmic. Alguns propietaris de la casa van arribar a ser, fins i tot, síndics i consellers del Conselh Generau dera Val d’Aran.

La casa va estar habitada fins la dècada de 1970. L’any 1990, l’ajuntament de Vilamòs la va adquirir, junt amb les dependències per al bestiar alienes a l’habitatge. Els utensilis, els atuells, els mobles i la resta de béns que hi ha avui, peces d’un notable valor històric, han estat cedits per la família.

Aquest tipus de cases, fortes i ben estructurades, rebien a Aran el nom de còto o auvitatge. Es componien de diverses construccions, edificades al voltant d’un pati tancat, que acabaven conformant un conjunt que es diferenciava perfectament de les cases veïnes. En el cas que ens ocupa, la residència familiar, formada per dos pisos i unes golfes-graner, va ser construïda durant la segona meitat del segle XVIII (tot i que la base és uns quants segles més antiga), però l’edifici va sofrir una important remodelació en la centúria posterior.

Per a més informació, visiteu l’Ecomusèu Çò de Joanchiquet en el Portau dera Val d’Aran.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You can encrypt your comment so that only Institut Aranés can read it.

Practica er aranés, quan e on volgues

Trobades presenciaus e virtuaus

Receberatz es novetats